Arran de les sentències del tribunal suprem espanyol sobre la llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya.
Anem enrere, enrere i enrere…
Anem enrere, enrere i enrere… fins quan estem disposats a aguantar aquesta situació? quan ens decidirem a fer un pas ferm endavant? quan decidirem trencar amb l’opressor que no fa mes que menysprear la nostra identitat i capacitat per prendre decisions per nosaltres mateixos?
Ara més que mai, cada dia que passa hi ha més motius que el dia anterior i menys que l’endemà per trencar amb l’estat espanyol. Per què? Doncs, per començar, perquè qüestiona el nostre sistema educatiu i la nostra capacitat per educar-nos amb la llengua pròpia del país; perquè criminalitza i persegueix el fet que la llengua catalana sigui l’eina més potent que tenim per a la integració i la cohesió de la nostra societat; perquè no li agrada que els catalans nouvinguts accedeixin a l’educació en la mateixa mesura que ho fem els catalans i catalanes de naixement; i perquè la seva mentalitat imperialista malaltissa no pot concebre que els nouvinguts i els fills i filles d’aquests puguin viure, entendre i estimar el nostre país com ho fem molts de nosaltres.
Però, com hem arribat fins aquí? Qui en són els responsables? la situació actual no es deu pas a un estrany conjunt de circumstancies que per atzar han coincidit en l’espai i en el temps. Anem a pams. El tripartit (PSOE-ICV-EUiA-ERC) va decidir en el seu moment redactar un nou estatut que segons ells suposaria un gran avenç per a la societat catalana. El resultat fou nefast, ja que ni el propi PSOE va acceptar un estatut de mínims ni el tripartit fou capaç de defensar-lo a les corts espanyoles fins a les últimes conseqüències.
El paper de CiU (amb el flamant nou president de la Generalitat al capdavant) es va limitar a anar més enllà, o millor dit a anar més enrere si es que això era possible, quan va negociar amb «nocturnitat» i gairebé podríem dir que amb traïdoria la retallada a la baixa del text amb el PSOE. I així estem, amb un estatut feble i una autogovern de mínims, a la baixa i , amb les noves sentències (i les que vindran), tocat de mort.
I ara que pensa fer la «classe política catalana»? Pensa plantar cara a l’estat espanyol o seguir rient-li les gràcies al botxí? Oblidem-nos de tota aquesta cantarella de que ara no toca, ara seria millor el concert econòmic, etc…. i fem un pas ferm, deixem d’anar enrere i mirem endavant. Trenquem amb l’estat espanyol, perquè ens sobren els motius per deixar enrere un estat i unes institucions que entenen el món i la societat de manera retrògrada amb un sentiment imperialista recalcitrant, i proposem-nos fermament construir un nou marc nacional i social per a uns Països Catalans lliurement autodeterminats.
Des de les organitzacions de l’esquerra independentista, les entitats culturals, moviments socials d’arreu dels Països Catalans i des de la tasca institucional de la CUP als ajuntaments del país obrim el camí del canvi, cap a la justícia social i la participació ciutadana enfront de les polítiques autoritàries de l’actual classe política (on tot ja està pactat d’avantmà). Oblidem-nos d’un estat ancorat en el passat i passem full a l’actual sistema polític i a l’actitud dels partits parlamentaris, que només fan que gestionar (quan no justificar) la submissió del poble català.
Esmolem les eines, anem endavant i trenquem amb el passat, construïm la unitat popular, el moviment que haurà d’ajudar a caminar cap a la independència i el socialisme.
Candidatura d’Unitat Popular de Blanes